Freaks de Lluís Juncosa.
El
filosof Bertrand
Russell
explicava en la seva anàlisi del poder que els partits polítics
exigeixen dues classes de lleialtats: al líder
de la formació i al programa
polític.
El programa es vesteix d’una manera nominalment democràtica,
mostra la identitat del partit i sol estar influenciat per un petit
nombre de persones. El líder se sol visibilitzar com el cap de la
llista electoral i és estalonat per diverses agendes que
prefereixen mantenir-se en un segon o tercer pla. L’acumulació de
poder en aquestes agendes acostuma a anar en detriment de la
persecució del benestar general.
Russell
també mostra que per tenir èxit, un polític ha de ser capaç de
guanyar-se la confiança del partit i despertar un cert grau
d’entusiasme entre l’electorat. És
fàcil
que es doni el cas on una d’aquestes dues habilitats entri en
conflicte amb l’altra: les bases del partit no poden evitar que els
líders decideixin, en les seves activitats parlamentàries o
governamentals, si han de fer efectiu el programa o no. En cas
d’abandonar el programa, si es controla la maquinària del partit,
els càrrecs públics neguen els fets en les seves intervencions,
seguint l’argumentari que se’ls ha fet arribar. En aquesta
circumstància com més intensa és la propaganda que emet el partit
més aïllat es va trobant de la realitat, és el que es coneix popularment com a
bunquerització.
El
baix compromís democràtic amb les bases i amb la ciutadania que s'observa en les cúpules dels partits, junt amb la percepció social d’una corrupció
generalitzada i la submissió al discurs neoliberal, s’ha intentat
combatre amb la creació de codis ètics voluntaris, als quals els
càrrecs públics han estat obligats a adherir-se, però no s'ha inclòs cap
mecanisme de fiscalització al marge de les pròpies formacions.
MÉS
per Mallorca, una
coalició d’esquerres que és actualitat pels processos judicials
en què es troben alguns dels seus càrrecs i col·laboradors,
serveix per il·lustrar el funcionament dels partits en el nostre
entorn. Centraré l’anàlisi en el Parlament i en el Govern de les
Illes Balears, posant en perspectiva la situació anterior a la
formació de l’executiu, les primeres preses de decisions i les
conseqüències que té l’agenda del partit sobre l’interès
general. MÉS és un exemple, aquesta crisi de valors es fa
extensible a la resta de formacions dins l’arc parlamentari.
Retrats fets pel fotògraf Charles
Eisenmann
Una
mica d’història, la formació del govern.
Després
de la desfeta electoral del Partit
Popular en
les eleccions del 2015, responsable d’una legislatura marcada per
les retallades en les polítiques socials, enmig d’un context de
crisi econòmica, per l’atac sistemàtic a la cultura pròpia, la
cultura catalana, focalitzat en la funció pública, el sistema
educatiu i els mitjans de comunicació i per la gran mobilització
social que generà al carrer, un pacte d’esquerres entra en els
diferents governs de les Illes Balears.
Just
al principi de la legislatura la presidència del Govern ballava
entre Francina Armengol, del PSIB –la formació amb
més diputats (15 amb l’escó de Gent per Formentera)–, i Biel
Barceló, que sumava, als 6 escons propis de MÉS, els 3 dels
menorquins i els 10 de Podem –una nova formació que es negava a
entrar dins l’executiu–, formant la candidatura amb més suports
(19). Dues legitimitats es trobaven enfrontades. L’anàlisi de
Podem entenia que l’entrada en els governs autonòmics els
suposaria un desgast massa gran de cara a les eleccions generals del
mes de desembre, feia falta rodatge, els sondejos electorals
comandaven i no es volien subalternar al PSIB.
MÉS,
tot i poder comptar amb els suports necessaris, renuncià a la
presidència. Dins la negociació per l’acord del govern autonòmic
només s’aconsegueix entrar dins 3 de les 10 conselleries de
l’executiu. Biel Barceló, opta per la conselleria de Turisme,
Innovació i Recerca, junt amb la visibilitat institucional de la
vicepresidència; Fina Santiago, la
sòcia de la coalició, Serveis Socials; després de diversos
intents infructuosos, Medi Ambient, Agricultura i Pesca és assignada
a Vicenç Vidal, amb l’aval del clan Esporles, un
corrent destacat del partit on trobam el cap de llista del Consell
Insular, Miquel Ensenyat, i de l’Ajuntament de Palma, Antoni
Noguera; els tres eren socis d’una empresa, el dia d’avui
traspassada, dedicada al turisme, la cultura i la restauració. Les 7
conselleries restants queden en mans del PSIB, a canvi MÉS obté la
presidència del Consell de Mallorca, i els dos darrers anys de la
Batlia de Palma. No semblava suficient.
L’acord
finalment es tanca amb la creació d’una nova conselleria,
Participació,
Transparència
i Cultura,
que liderarà Margalida
Capellà,
en
representació dels candidats independents de MÉS. Capellà, tot i
tenir el seu cunyat dins l’equip,
decideix
fer-se enrere.
La
Conselleria
passa,
previ
acord
que fixa la quota de càrrecs,
a
MÉS per Menorca, la formació liderada per Nel
Martí,
que ocupa
l’escó
al
costat
de la diputada en el Parlament.
Les
conselleries de MÉS, el cas Indústries Culturals.
A
Medi Ambient, Agricultura i Pesca, el clan Esporles
es
fa fort, José
Ferrà,
el
cap
de gabinet és
una
de les peces clau.
MÉS
empra
les direccions generals
de
forma orgànica:
com a viver
per
als seus quadres mitjans,
com a finançament del partit
–seguint
el codi ètic
els
càrrecs col·locats aporten una part dels seus sous i dietes, segons
una taula d’ingressos progressiva, que va
del
5% al 15%– i
com un instrument de
control de l’assemblea,
els càrrecs de confiança tenen el compromís signat de participar
en l’activitat interna del partit.
Mentrestant
a Turisme es col·loquen
diversos
càrrecs presentats com a
professionals
solvents, que serveixin, tot i estar allunyats ideològicament dels
votants, de pont amb la indústria turística i una part del teixit
empresarial. El
disseny porta l’empremta de
Jaume
Garau,
el cervell del partit, la idea és que la Conselleria pugui funcionar
tota sola mentre Barceló es dedica a la vicepresidència. Citaré
els càrrecs més
rellevants: Pilar
Carbonell,
directora general que venia de presidir
la
patronal de restauració; Irene
Moyà,
proposada per
Secretària
General
(després
de les queixes dins el partit per la seva col·laboració amb
la
dreta durant les eleccions, és
recol·locada
d’adjunta
a l’Agència de Turisme Balear);
Félix
Pablo Pindado,
director general de Fons Europeus i soci fundador
amb
Garau de Regio
Plus, i
Pere
Muñoz,
exdirector general de Cultura amb el primer pacte, propietari d’IRU,
una empresa amb interessos en
el
turisme, la cultura i l’audiovisual,
i
gestor de Spiritual Mallorca,
una xarxa que explota diferents actius de
l’església,
com a gerent de l’ATB.
L’agenda
institucional se
centra
en
l’aprovació d’un impost turístic amb caràcter
finalista,
a repartir entre les conselleries de Turisme, Cultura i Medi Ambient,
vinculades totes elles al partit;
en
la recuperació del senyal de TV3, una bona notícia, i en la
desestacionalització turística per via de la cultura; cap lligam
amb la conselleria de Serveis Socials. No és d’estranyar en aquest
pla que
l’impacte del turisme massiu sobre la població local, causat pels
diferents conflictes dels
destins
competidors, i la proliferació
de
les
noves fórmules d’allotjaments, els AirBnB,
els agafàs desprevinguts. Davant la protesta enèrgica de diversos
col·lectius, el
GOB,
Terraferida
i
Ciutat
per a qui
l’habita
–teòrics
votants naturals de l’ecosobiranisme–,
es
va haver d’improvisar urgentment una campanya d’imatge lligada a
la sostenibilitat.
La
distància entre la propaganda del govern
i
l’acció política
s’ha
trobat tan
allunyada que les protestes s’han anat repetint
cada
estiu.
Garau
també ha tengut les portes de Cultura obertes, especialment
durant
l’etapa de Ruth
Mateu.
Atenent la
finalitat dels informes, el cas
Contractes
s’hauria
d’anomenar cas
Indústries Culturals;
l’objectiu
principal
dels estudis consistia a
justificar
la creació d’un Institut d’Indústries Culturals, que portaria
el
nom d’ILLENC, una empresa pública
des
d’on es podria col·locar
a
afins i obrir
l’aixeta
de les subvencions,
enfortida amb fons europeus,
a
diverses
empreses i iniciatives
privades.
No es veien mecanismes de control. Es va evitar amb el cessament dels
responsables després
de les filtracions
que
va publicar la premsa local.
Retrat de George Auger, conegut com el “gegant de Cardiff”.
Les
Indústries Culturals i el Pla de Cultura
No
era un pla improvisat. El febrer de 2014, un any abans de les
eleccions, el grup d’anàlisi i opinió Cultura i
País va
promoure una taula redona sobre l’economia de la cultura, en
aquesta taula hi participaven Pere Muñoz, com a
empresari,
Jaume Garau, com a economista, Biel
Amer,
un gestor cultural lligat al PSIB,
i
Nanda
Ramon,
l’exregidora de cultura palmesana que va rompre el carnet de MÉS
quan
Garau va ser expulsat. L’argument principal per a l’impuls de les
indústries culturals de Cultura i País
és
força pobre, som, cit textualment,
«quasi l’únic espai del nostre entorn geopolític on no
s’ha dut a terme». Sabem
gràcies a diversos indicadors que les indústries culturals
augmenten
la precarietat
entre els treballadors del sector i eixamplen
les
desigualtats, concentrant els guanys en una minoria. S’anuncia com
una oportunitat de negoci que diverses agendes privades han
aconseguit instal·lar dins els partits.
Fa
un any, just aterrada a la conselleria, Fanny
Tur,
proposada per David
Abril,
va anunciar que el centre de gravetat de les polítiques culturals
passaria de les empreses a la ciutadania. L’esquema era simple:
aturar
la
creació de l’ILLENC, tallar
la
relació
de la institució
amb
les empreses de Garau, desplaçar
les
Indústries
Culturals a Treball,
Comerç i Indústria, amb
Iago
Negueruela,
i reactivar
un
Pla de Cultura que estava completament per fer. Tot semblava indicar
que les polítiques culturals recuperaven l’eix de l’interès
públic enfront de les diferents agendes privades.
Una
gestió de tallafocs que
s’ha
aturat
parcialment sense cap explicació. Aquest
mateix
mes de maig, Tur presentarà a Consell de Govern un decret per
aprovar els estatuts d’un nou Institut d’Indústries Culturals,
lligat a la seva Conselleria. De cara a la recta final de la
legislatura ha
anunciat la creació de nous equipaments, dels quals, atenent el
finançament dels existents,
no
sembla es pugui
garantir
el correcte
funcionament
amb recursos públics.
La
manca de sostenibilitat de les polítiques culturals
fa
previsible el retorn
a
les externalitzacions
de
serveis
públics,
una situació que beneficia els interessos de les empreses de gestió
cultural. Aquest mateix afany inaugurador també es pot observar en
el
Consell
Insular de Mallorca i en
l’Ajuntament
de Palma.
La
legitimitat en
la
presa de decisions queda qüestionada, quan en ella hi participen
càrrecs amb interessos privats que entren en col·lisió;
com
és el cas
de
l’actual directora general de Cultura, Joana
Català,
que des del 2004 fins al seu nomenament, el 2017,
ha
dirigit i gestionat els serveis adjudicats de la Fortalesa de la
Mola, o quan veiem que el primer que fa
l’anterior
director general, Jaume
Gomila,
en
deixar
el càrrec
és
posicionar-se
en
el sector.
El
perfil de gestor cultural dins les institucions públiques, és diferent al de
l’empresa privada, preocupa
que
els partits i els
governs
no vegin la diferència.
En
aquest escenari cal demanar-se
quines
mesures adopta l’executiu
per
evitar el clientelisme i la precarització dels treballadors que són
contractats per les empreses adjudicatàries. El Pla
de Cultura,
que
havia de servir per tractar aquestes qüestions i guiar la presa de
decisions de les polítiques culturals amb la participació de la
ciutadania,
passarà
a ser un Pacte
per la Cultura entre
els diferents partits.
El
teixit cultural i les associacions sense ànim de lucre, una vegada
oïdes les seves opinions que valoraven
totes
aquestes qüestions, sembla que
en
queden
al
marge.
