divendres, 16 de setembre de 2016

"Les polítiques culturals han de tenir retorn social". Una conversa amb Berta Sureda.



Berta Sureda Berna (Barcelona, 1959), té un lligam familiar amb Mallorca, nèta de Josep Sureda i Blanes, és llicenciada en història de l'art i ha treballat com a gestora cultural. És comissionada de Cultura a l'Ajuntament de Barcelona amb l’equip d’Ada Colau. En ocasió de la seva participació en el jurat que selecciona al director gerent de la Fundació Palma Espais d'Art es troba a Mallorca, on he pogut conversar amb ella.

Berta, en lloc de formular preguntes tancades he volgut preparar alguns temes sobre els quals parlar. Podem començar pel concepte de canvi. Quin és el model de cultura de la nova política?

D’una banda, avui hi ha tantes urgències i prioritats socials que la cultura sol quedar en un segon pla, és una realitat i és, en part, resultat del model de cultura. Si en lloc de tants anys de cultura de l’espectacle i de foment de la indústria, s’hagués incidit en un model basat en el retorn social, en el teixit de base, en la cultura que sacseja les nostres vides, jo crec que avui entendríem que la cultura és un dret de la ciutadania i és necessària i imprescindible per a qualsevol ciutadà o ciutadana. Hi ha un decalatge, un desequilibri, que fa que els governs i la ciutadania tinguin molt clar que l’habitatge, la sanitat o l’educació són els grans problemes socials, però amb la cultura “ja anem fent” i no hi ha apostes decidides.

A la campanya electoral es va citar diverses vegades Emili Darder, batle republicà afusellat, que defensava que la tasca bàsica és “fer cultura, cultura i cultura”. Que la cultura forma part de les polítiques socials es troba dins el discurs electoral però no es troba dins els continguts polítics.

Exacte, no està dins els continguts polítics de forma transversal, treballar des de la cultura temes com espai públic, salut, medi ambient, ciència, tecnologia o gènere és clau.

Crec que ha passat a tot arreu. Arribes amb les ganes, la il·lusió, el programa, la participació amb moviments activistes on s'ha debatut, planteges que faràs el canvi però et trobes amb moltes dificultats. Comences a treballar amb la precarietat laboral i veus que pots necessitar cinc anys per posar fi a la precarietat, però això no vol dir que ho hagis de posar dins un calaix, ho has d'anar treballant com una formigueta per lent que sigui. Amb això de la cultura i el canvi la segona cosa que et volia dir era la dificultat que ens trobem administrativament per a fer els canvis, per canviar les estructures. Ens trobem inèrcies de treball d'anys i anys amb els mateixos partits, unes inèrcies que costen moltíssim de canviar, bons tècnics, gent que vol treballar, gent que et diu: -que bé, heu arribat vosaltres, jo volia un canvi. Alhora que els hi dius: -Jo vull que aquest centre tingui una gestió cívica, ho concursem. I et diuen: -No, no és legal. És impossible.

És impossible, diuen?

Els serveis jurídics. Passar les barreres administratives i estructurals és molt més lent del que sembla, però no vol dir que hagis de tirar la tovallola.

Com es fa el canvi?

Treballant. Si hi ha voluntat política, s’han de poder canviar les lleis.

La dinàmica de partit, on la presa de decisions es fa de manera interna i jeràrquica, és el que, al meu entendre, ha imperat a partir de l'endemà de les eleccions -tot i ser una praxi a modificar des de la nova política- tancant moltes possibilitats de canvi. Qui pren la responsabilitat del canvi?  Un dels problemes que ens trobam és que els tècnics no volen entrar en les decisions polítiques, i el càrrec de cultura de torn, no es troba segur en les decisions tècniques.

Això també acostuma a passar, que la regidoria de cultura la donen a una persona que no coneix l’àmbit de la cultura. Jo quan et parlo de tècnic no parlo d’un tècnic de base, sinó d’algú que conegui el sector, que no hagis d’explicar-li el qui-és-qui, que parli de polítiques culturals… S’han de cercar bons tècnics per als càrrecs.

Ens trobam que moltes vegades quan l’Administració diu: “la llei no ens ho permet” en realitat volen dir: “això mai no s’ha fet”.

Fan falta bons tècnics, amb voluntat de canvi, no necessàriament del partit. Aquests han de liderar els quadres mitjans de l'Administració, que poden tenir més por al canvi, i donar-los la confiança necessària. Per exemple el tema de la precarietat, jo necessitava que en els concursos públics dels museus, on hi ha una precarietat enorme, on es paguen 3€ l'hora, necessitava que als concursos aparegués una clàusula que digués: les empreses que optin a aquest concurs hauran de complir el conveni del lleure. Una clàusula que vincula el salari a un conveni laboral. Ens deien que no. Hem trobat un camí: volem aprofitar que el conveni del lleure acaba el desembre del 2016 per a introduir el 2017 les especificitats de cultura, amb les seves taules salarials.

El conveni del lleure està bé perquè ens dóna uns mínims. Hem d'assimilar un monitor de lleure o un educador amb un informador de sala o un mediador i de vegades no es corresponen les funcions.

Entenc que quan una persona es presenta com a tècnic el que et vol dir és que no està significada políticament. És com la idea aquella del funcionari de Hannah Arendt, que només segueix instruccions.

Els càrrecs tècnics han de ser mínimament coneixedors de la seva matèria, perquè si no passa això, que el regidor, que la persona responsable en termes polítics, no entén res i diu ja t'ho dirà el tècnic, i el tècnic no sap quines directrius polítiques vol. Vols donar suport al 100% de la indústria cultural amb les directrius que siguin? S'han de tenir coneixements en els àmbits on treballaran.

Segurament una de les raons és que els càrrecs provenen de llistes obertes, amb processos assemblearis i de participació, i que en principi tots els regidors han de ser càrrecs electes. A Barcelona sembla que heu trobat una fórmula diferent amb els comissionats. Quan no s'opta per algú que conegui l'àmbit l'equip que acompanya al regidor és determinant, per tirar endavant el projecte, el que s'hagi definit en el programa electoral.

Exacte. Tu tens un programa electoral per una banda, consensuat i debatut, després necessites les persones que dirigeixin les àrees: patrimoni, memòria, creació... Jo tinc un tinent de batle i si tinc dubtes polítics li dic: -Escolta, podem anar per aquí o per allà i si s'ha de comentar amb la alcadessa... ho fem. S'ha de cercar la directriu política, això és claríssim, però primer s'ha de fer la feina. Fa falta executar programa.

Aquí el tema del Born no ha arribat més que a través dels mitjans del Principat.

El tema del Born s'ha tractat amb el comissariat de memòria, que és qui gestiona i dirigeix el Born. Per excés de feina no he pogut seguir aquest tema.

És un tema que entra dins la dimensió simbòlica, es parla fins i tot de batalla pel model de cultura, cosa que pens que és força estimulant perquè explica diferents models i permet confrontar-los.

Clar, i tant. El Born ha estat un aparador dels símbols identitaris de Catalunya. El què té molt clar Ricard Vinyes és que ha de ser un espai per a la memòria crítica de la nostra ciutat, de recuperació de memòries oblidades i amagades, llavors és un concepte molt diferent perquè aquí hi entra tot: la memòria de les destruccions, els oblidats del franquisme, ..., temes molt més amplis que els d'identitat i llengua.

Es veu alguna manera de sortir d’aquest impasse?

No. M'ho demanes en un moment en què és especialment difícil, no es veu molt la llum per sortir d'aquest debat. Sobretot focalitzant en el Born, perquè simbòlicament és tan potent que de seguida es torna un debat molt ampli i no sembla tenir aturada.

Tractam el tema de les indústries culturals i la relació de públic i privat?

Aquest és un tema força relacionat amb les polítiques de subvencions. Com es fa una política de subvencions adequada? Com es romp amb el clientelisme?

Les subvencions són un mecanisme administratiu molt mal pensat, que no encaixa amb els processos creatius, amb el que hi ha al darrere d'una producció cultural. Aquesta idea de subvencions per a un any que surten el març i que et donen els diners el juny i s'han de justificar el desembre.

Quan dius que no encaixen, ho dius des de la perspectiva burocràtica, no?

Sí. Burocràtica, administrativa. La Catalina Serra em va fer una entrevista a El país sobre aquesta qüestió i ho vaig dir: fins que no es canviï estructuralment això, serà impossible canviar la resta. Un artista, un gestor cultural, té la idea un dia, no necessàriament el 31 de març, llavors el govern hauria de poder respondre als projectes que foren interessants com a servei públic. Actualment el presentes el 31 de març, al cap de tres mesos et diuen si tens diners, només ens queda el procés administratiu de la subvenció que depèn d'una llei estatal, que les autonomies no podem canviar, i complica la resposta de l'Administració a allò que la cultura està demandant: agilitat, transparència…

Després hi ha una manca absoluta de seguiment dels projectes. Dónes una subvenció, demanes que te la justifiquin en paper i un tècnic mira que quadrin les xifres. Aquest és el seguiment que fem dels projectes, ni impacte social, ni impacte públic, ni impacte econòmic, ni una auditoria.  Sense aquest seguiment mai no podràs tenir les eines per rectificar, ni els criteris per planificar l'import a les subvencions. Nosaltres volíem més subvencions per a projectes de proximitat als barris, de retorn social, i menys a la indústria cultural. Quan tu et poses a fer una auditoria a un projecte com el Sónar, que se suposa que és indústria cultural i que genera molta economia. El Sónar, suport de l'Ajuntament no en necessita.

Amb els diners que donem al Sónar no estem promocionant la seva economia, promocionem la part social, que puguin tenir una política de preus més accessible i els imposem tota una sèrie de criteris. Els demanem que tinguin un impacte més social, no econòmic, ni turístic, social!

Això s'ha introduït? Com ho podem fer visible?

Aquest any com que ja estava molt avançat el programa, els hi hem demanat que ampliessin la part de R+D. Posar en contacte a gent que comença amb possibles programadors. Ara estem treballant perquè hi hagi projectes al barri, projectes de proximitat. Hi ha molta feina a fer en aquest sentit. No hem pogut analitzar la política de preus, continua sent molt car entrar al Sónar, necessitem una política de preus per a les escoles i perquè arribi a més gent.

Amb el tema de les subvencions defensaves molt la necessitat d’un canvi de model, i assenyales que hi ha uns impediments molt forts en el marc estatal. Podem plantejar un model que sigui viable per fer una acció de suport als projectes de creació?

S'ha de vetllar perquè les subvencions es donin d'acord amb un projecte cultural o segons una política cultural. La selecció no l'ha de fer el Govern, l'ha de fer un comitè d'experts independents amb el temps suficient per analitzar els projectes, entendre'ls, prioritzar-los. Les comissions són importantíssimes, sinó hi haurà clientelisme sempre.

Vols dir que amb les comissions independents no hi haurà clientelisme?

En principi no.

Aquí tenim l'experiència del Consell Municipal de Cultura que és una figura que s'ha intentat introduir sense massa èxit. S'agafen experts i gent del sector, gent que moltes vegades defensa uns interessos professionals més que l’interès en el retorn social...

No, no, no. Les comissions d'experts per decidir subvencions han de ser experts: un programador d'un festival, una persona que vingui d'altres parts del territori... i pagats. No pot ser un Consell de Cultura que no paga, on la gent va allà a divagar, no. Són experts que cobren per fer una feina molt professional i això és importantíssim. Perquè estan fent una feina tècnica. Necessitem experts que tinguin una visió àmplia de la cultura. A l'Entitat Autònoma de Difusió Cultural va funcionar i ho va fer molt bé. En molts de països es funciona sempre amb comissió d'experts. Aquesta comissió signa un codi de bones pràctiques i de confidencialitat.

Hi ha alguna conseqüència si es romp la confidencialitat o les bones pràctiques?

No, no hi ha conseqüències.

Aquest és un dels problemes dels codis ètics. Els codis ètics són preciosos, tothom els signa però no tenen conseqüències, perquè ningú no preveu que no es compleixin. I quan, més tard o més d’hora, es dóna la situació, no se sap com s’ha d’actuar.

Tornant al tema subvencions, i en concret a les indústries culturals, crec que és un gran error que tot el pes recaigui en el departament de cultura. La indústria cultural ha d'estar entre les àrees de promoció econòmica, de la indústria pura i també la de cultura. El món de l'edició, el món de la música, etc., generen molta economia, però deixar sol un departament que està vetllant per unes polítiques culturals, especialment quan aquestes pensen més en un retorn social que econòmic, és per a mi un dels grans errors.

Una de les solucions que es va plantejar, fa temps, donada la crònica manca de pressupost de cultura, va ser l’adscripció d’alguns equipaments culturals a la conselleria de Turisme, donat que Turisme té solvència econòmica.

Crec que és un error traspassar la responsabilitat. S'han d'arribar a acords entre les àrees. Es pot fixar l'objectiu que els museus de les Illes hagin d'arribar a més públic ciutadà, no només a turistes; i això els toca als de Cultura, els de Turisme s'encarregaran que l'experiència vagi més enllà del ritual de visitar els museus que cal, que t'enriqueixi, etc.
Junts fem un conveni. La qüestió és treballar conjuntament. Cultura, Turisme i promoció econòmica són àrees que s'haurien d'estar reunint cada setmana.

Parlam d’educació?

Jo crec que és el gran tema de la cultura. Les regidories de cultura i educació haurien d'anar juntes. Educació és coneixement i el coneixement és anhel de cultura. Hi ha una mancança molt important en els programes educatius, a les escoles, i és que no tenim educació en cultura. No ens ensenyen a ser persones crítiques, persones que coneguin els diferents llenguatges artístics...

Eulàlia Bosch diu que els estudis en humanitats no són productors de doblers, produeixen humans. És com aquella diferència entre el preu i el valor, no?

Exacte. Estic absolutament d'acord. Ens falta capacitat de reflexionar i debatre amb nosaltres mateixos. Efectivament, ens ensenyen a saber alguna cosa per trobar una feina, treballar i guanyar diners. L'educació està molt plantejada així. Jo no sé tu, però el primer espectacle de dansa que vaig veure en la meva vida va ser als 18 anys. Per a mi el consum, aquesta paraula odiada, de la dansa ha estat un aprenentatge posterior i ara mateix sento que anar a veure espectacles de dansa, arts escèniques, circ, moviment..., em transforma, em sacseja; realment els artistes d'avui en dia posen l'accent en els conflictes de la societat d'avui. Si en sortir de l'escola el que tenim és operación triunfo i gran hermano, llavors jo trobo que falta educació en cultura de forma estructural.

La capacitat de modelar la societat de la indústria cultural és molt forta, lluitar contra això des de l’escola pot situar l’escola dins una trinxera.

L'escola no és responsable de la indústria cultural. Ens pot costar molt canviar les coses, però si mai no introduïm assignatures on s'aprengui a ser crítics, cap a on anem?

Hi ha una altra qüestió: com els equipaments, els projectes, els festivals, es relacionen i desenvolupen els seus projectes pedagògics. Hi va haver un boom enorme que va començar a Anglaterra, sobre com apropar les escoles, les famílies i els nens als museus, però jo crec que hem de reflexionar sobre els models que estem desenvolupant als equipaments culturals de programes educatius, tornem a basar-nos molt en les xifres: "300.000 escolars han entrat al museu aquest any". A mi m'interessa més com han sortit, què han après, quina incidència tenim. Els nostres models són massa quantitatius. El model de faig la visita guiada no sabem si està funcionant. Hem d'aconseguir crear un diàleg que interpel·li més que el mer consum cultural.

Passam al tema dels públics?

Sí. Mediació, educació i públics mereixen un propi departament. No públics en sentit de màrqueting. Fent permeables les institucions a la ciutadania. Aquí podríem anar a un nou tema del qual encara no hem parlat que són les noves formes de governança de les institucions. Perquè els públics es facin seves les institucions hem de trobar formes perquè hi participin activament, i no que només consumeixin.

Turisme cultural?

Ja hem arribat al tema!

El discurs des de l'àmbit polític sol ser lligar el turisme de qualitat al turisme cultural. És un discurs força contradictori. Per una banda ens trobam amb uns serveis que no estan adequadament dotats, ni tenen una bona planificació, i per tant no són de qualitat i reclamam uns clients que sí que ho han de ser.  

Sí, és absolutament contradictori. Hi ha una contradicció molt més propera. Tenim unes dificultats enormes per canviar el sistema d'il·luminació dels museus, perquè les portes tanquin bé per mantenir la temperatura de les sales, per conservació, i en canvi estem promocionant perquè vinguin el màxim de turistes. Penso que primer hauríem d'arreglar i consolidar tot el nostre patrimoni, que és increïble, i després millorem la qualitat de la visita del turisme.

Aquí ens podem trobar un pensament a la inversa: a partir del nombre de visites es justificarà fer la millora. És la mateixa lògica que precaritza les condicions dels treballadors.

Hi ha molta feina a cultura, la precarietat, la consolidació, les subvencions... 

Als polítics els importa? Volen que vagin molts turistes a la fundació Miró, però els importa que el turista sigui rebut per un guarda de seguretat, amb una pistola, en lloc d’un estudiant d’història de l’art que els demani que els hi agradaria veure?


A Mallorca tenim una facultat d'història de l'art i no es veu clar el retorn social. És més fàcil que els estudiants treballin de cambrers que als museus, bàsicament per qüestions de salari. La incidència que té la nostra facultat es nota més a la restauració que en el món de la cultura.

El turisme cultural, per molt que es vulgui, per molt que s'estigui dient i venent allò d'anem a fer un turisme de qualitat, passa primer per canviar el model de política cultural. La política cultural el primer que ha de tenir en compte és la base. Què tenim? A Barcelona creiem en una cultura de base i de retorn social davant una cultura de l'espectacle, del patrimoni i del consum. La cultura de base és la que genera la ciutadania, la dels equipaments culturals. Consolidem això, perquè si no, el turisme cultural no tindrà un escenari real.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada