És necessari abaixar el volum del discurs polític institucional
per tal de poder centrar-se en l'acció de govern. Massa sovint veim com el
discurs polític dels partits es doblega davant la lògica del clientelisme; dir
el que l’auditori vol sentir, intentant adaptar-ho a cada canvi d’escenari i
d’interlocutors, en un càlcul electoralista. Aquest modus operandi ha anat buidant gran part del contingut ideològic de
la paraula cultura.
No és d’estranyar que les polítiques culturals siguin molt semblants
al marge de qui governi les institucions: un àlbum de fotografies ben nodrit i
la inauguració d’algun equipament que pugui fixar el dirigent de torn dins la
memòria col·lectiva. En resum, un exercici de marquèting social.
Quan qualcú qüestiona les accions o omissions dels càrrecs, la
seva manca de definició ideològica o de projecte, ens trobam un ventall de
respostes que se solen repetir freqüentment. La primera reacció sol ser laxa
amb la crítica. Quan el debat és públic es desplaça la responsabilitat fora del
càrrec o del partit. Serveixin d’exemple les clàssiques referències a
l’herència rebuda de l’equip de govern anterior o a una crisi, que condicionen
qualsevol acció. Quan el debat es fa en
privat s’ofereix empatia amb les dificultats que comporta la gestió. Si la
crítica hi insisteix, més enllà d’aquestes justificacions, es considera una
causa enemiga del partit, una amenaça que s’ha d’anul·lar.
Tot aquest procés, de caire emocional, mostra una maquinaria
alimentada per l’adhesió sense qüestionament en el si dels partits polítics,
una militància que es confon amb el hooliganisme,
que més que governar cerca estar en el govern.
Dir té un valor
diferent de fer. Qui és capaç de dir
el mateix davant de gent diversa, en temps i espais diferents, allunyat de la
zona de confort, augmenta la coherència del discurs. Qui a més sap connectar
els dos infinitius guanya credibilitat, estigui a un Ajuntament, a un Consell
Insular o a un Govern. El discurs
dels fets assenyala prou bé una altra cosa: quines són les prioritats dels
partits que governen.
Ho sabem en la tria dels càrrecs. Qui tria què? I qui tria
primer? Francina Armengol, del PSIB, va accedir a la Presidència del Govern. La
coalició MÉS va optar per situar els seus dos millors actius, Biel Barceló del
PSM, a la Vicepresidència i a Turisme i, Fina Santiago d’Iniciativa-els Verds,
a Serveis Socials.
Cultura, una escissió de la Conselleria d’Educació, a la que
cal sumar les àrees de Participació i Transparència es convertia en la suposada
conselleria de la nova política. Sembla que a l’espera que uns resultats a les
eleccions estatals facilitassin l’entrada de Podem en el Govern. Encara
esperen.
Altres observatoris dels fets són els pressuposts, no la
gestualitat del debat que es repeteix cap a cada final d’any; el que interessa
són els pressuposts executats, on han anat a parar els recursos. També podem
incloure en aquest apartat amb qui s’han signat els convenis.
Centraré aquesta dicotomia entre el que es diu i el que es fa,
en el turisme i les indústries culturals, i intentaré aprofundir en aquests
conceptes que apareixien en l’article anterior com dos dels tres eixos de
les polítiques culturals de Ruth Mateu.
L'objectiu del turisme cultural és exactament el mateix que el
de la indústria turística: augmentar la qualitat
del turisme, entesa com a capacitat de despesa, i la desestacionalització del sector, que consisteix en l’allargament de
la duració d’aquesta despesa.
L’objectiu és l’enriquiment dels hotelers i dels restauradors,
cosa ben legítima dins la lògica del mercat. El problema és com està afectant
la resta d’habitants i els seus entorns. Quan la presidenta de la Federació
Empresarial Hotelera, Inma de Benito, parla de reivindicar la flexibilitat i la seguretat en el mercat de treball,
utilitza un eufemisme que ho faci més digerible, es refereix a la precarietat
on viuen els treballadors i al manteniment de la reforma laboral, que és el
marc jurídic de contractació. Quan diu millorar la imatge del sector en la societat,
parla de pacificar el malestar que la indústria turística genera en el conjunt
de la població, en l’encariment progressiu dels recursos que van desplaçant,
dels centres a les perifèries, els habitants amb les rendes més baixes
mitjançant els processos de gentrificació.
És el preu a pagar per tenir un turisme d'elit que pugui venir
tot l'any. Que pugui, tornant al tema que ens ocupa, consumir els continguts
que es produeixin des d’unes indústries culturals, encara per construir. No és
d’estranyar que la major part dels treballadors d’ambdós sectors comparteixin
el mateix destí.
El discurs de les indústries culturals, fet des del Govern, en
la pràctica esdevé un retorn encobert dels recursos públics, de tots i totes, a
la indústria hotelera i companyia. És una renúncia declarada a fer un canvi de
model econòmic que pugui rompre amb el monocultiu turístic, un sector que com
més creix més desigualtats genera; que es desentén de la situació laboral dels
treballadors i de les seves condicions de vida; que obvia el fracàs escolar
instal·lat a les Illes; que és indiferent a la justícia social; que no es posa
al servei de la comunitat i que reafirma l'status
quo actual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada